Ara sentíem una cançó pels altaveus que els que ja tenim una edat més aviat provecta hem identificat de seguida. Eren els Queta & Teo, aquells germanets de Mallorca, germanets quan nosaltres érem petits, cantant “Es cucut de l’avi”. Ara deu fer un parell de mesos vaig sentir una entrevista per Catalunya Ràdio o per RAC1, no me’n recordo exactament, amb en Teo, ara ja fet tot un home, òbviament, explicant que van començar a cantar de tan petits tot plegat per una casualitat, com tantes coses a la vida, a cantar una cançó del seu pare, un home molt afeccionat a la música. I l’entrevista em va recordar la meva germana Núria, a qui li encantava aquesta cançó quan era petita, em va fer pensar que la vida és una volada i em va retornar a la memòria fa uns dies, quan la Pilar em va demanar que fes aquesta introducció.
Pels que sou més joves i no els vau conèixer ni sentir, heu de saber que la Queta i el Teo expliquen a la cançó que hem sentit que el seu avi tenia un cucut de paret que tocava ses hores molt bé. A les dues, a les quatre, a les cinc i a les sis, i ses mitges tocava també, diuen. Però també expliquen que un dia es cucut, de tan vell se va espatllar i que el seu avi no el va poder arreglar.
I nosaltres, que tenim un cucut a casa, o a la residència, sabem perfectament què significa que un cucut que tocava ses hores molt bé, arriba un dia en què s’espatlla. I no el podem arreglar. Si fins aleshores tocava puntualment totes les hores, i tots els quarts, i totes les mitges, arriba un dia que comença a no tocar ni quarts ni hores, i de primer ens estranyem molt, tan bé que anava, i de seguida ens l’estimem més que abans encara, si és que és possible, però ens l’estimem molt, el nostre cucut.
Si abans tocava, posem pel cas, les sis de la tarda puntualment a les sis de la tarda, ja no les tornava a tocar fins al cap de 24 hores, fins a les sis de la tarda de l’endemà. I en canvi ara, el nostre cucut toca les sis de la tarda a les sis de la tarda i les torna a tocar al cap de dos minuts, i hi torna al cap de cinc minuts… i es pot passar tota la tarda tocant les sis de la tarda cada dos per tres. I a nosaltres ens cansa que toqui tantes vegades les sis de la tarda, cosa que fa tot sol, sense que ningú li digui que les torni a tocar. Però encara que ens cansi, cada dia ens l’estimem més, el nostre cucut. Com diu la doctora Àngels Cererols a la revista de l’associació Llambrusca, “a vegades se sent molt sol, el nostre cucut, i no sabem com ajudar-lo. L’angoixa, la impotència, la solitud, la tristesa, la desesperació, la ràbia i el pessimisme són els sentiments que envolten la malaltia que pateixen els nostres cucuts”, diu la doctora. I per això encara ens els estimem més.
Per cert, per si no ho sabíeu, una llambrusca és una varietat silvestre de vinya, metàfora que també em sembla molt adequada per a aquesta associació que s’estima els cucuts i que va començar la seva activitat al Penedès l’any 2002. I silvestre no vol dir una vinya que espera ser requalificada per fer-hi un polígon, no, cosa que tampoc fóra d’estranyar, al Penedès, sinó que vol dir que es crea naturalment als boscos i als camps, per generació espontània, sense saber d’on surt, com l’avaria que fa que els nostres cucuts ja no toquin les hores tan bé com abans.
I a vegades es fan malbé tant, els cucuts, que s’enfaden molt per no res, que no estan bé enlloc, que es van deteriorant tan de pressa que els hem de portar a una altra casa, on es troben amb d’altres cucuts i on els tracten molt bé perquè en saben molt de tractar cucuts espatllats. Com diu la Yvonne Ferrer del seu cucut, a qui s’estima molt, “no volia que anés a una residència. El volia a casa, el nostre cucut, amb nosaltres, com sempre havia estat. Però ara reconec que allà està millor que a casa”. O, com diu la Núria Cererols, tot mirant-se una foto del seu cucut, a qui s’estima més que res al món, “avui et veig aquí, de la cadira al llit, del llit a la cadira, i tan bonic com a la foto”.
I ara que repeteix tant les hores, o no es recorda de tocar quan ha de tocar, el nostre cucut, ens fa pensar en els vells temps, quan tot eren flors i violes i tocava ses hores tan bé. Com diu la Laia Sueiro, escrivint sobre el seu estimat cucut, “enyoro molt quan anàvem a buscar bolets, quan anàvem a passejar a l’hort o a la muntanya, quan em cantava cançons, com el Virolai, que va ser l’última que va oblidar”. De fet, ja ens agradaria que sempre toqués la mateixa hora, el nostre cucut, i que no ens féssim grans. Mireu com se l’estima la Mireia Herrera, el seu cucut, que diu: “Moltes vegades m’agradaria que el temps es parés i em quedés l’alegria de no perdre’t mai i riure al teu costat. Sé que tu m’estimes, però a poc a poc marxes, encara que ja sé que és llei de vida”.
Però un dia es cucut, de tan vell se va espatllar i el meu avi no el va poder arreglar, diu la cançó. I aquí ve la bona notícia: he llegit als diaris, darrerament, que la ciència està avançant moltíssim en l’estudi de l’avaria que ha espatllat els nostres cucuts i sembla que ben aviat sabran quin és l’origen que causa aquesta avaria i, per tant, en un futur no massa llunyà, podran evitar que malmeti més cucuts, més joves, joves com ara nosaltres o com els nostres fills. Potser, com l’avi de la Queta i en Teo, no serem a temps d’arreglar els nostres cucuts, però segur que podrem evitar que se’n facin malbé de nous. Com diu la doctora Arribas, neuròloga de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, “la investigació mèdica està destinant grans esforços i està avançant molt en l’estudi de les avaries dels nostres cucuts, i és probable que d’aquí a poc temps s’arribin a controlar els seus símptomes de manera similar al que passa amb altres malalties cròniques”.
Ànim, doncs, que el túnel té un final que ja albirem. Mentrestant, però, ens cal tota la immensa tasca que està duent a terme la gent de Llambrusca per fer una mica més feliç la vida dels nostres estimats cucuts, ens cal tota l’ajuda de tots els que, encara que no tinguin cucuts, ens vulguin fer costat, i ens cal, evidentment, l’ajuda decidida de l’administració. Alcalde, estigues atent que va per tu. No, tranquil, que va per l’Ajuntament i per tots els nivells de l’administració, que ja sé que l’Ajuntament ja ha col·laborat una mica amb aquesta celebració d’avui i també que l’associació ja té local municipal des del mes de juliol, les coses tal com siguin, que era una vella reivindicació de Llambrusca, tenir un local on poder reunir-se i reunir els cucuts i atendre’ls, i això ha estat possible gràcies a la cessió municipal. Les administracions, però, totes les administracions, des dels ajuntaments fins a Brussel·les, han de saber que la societat s’organitza en associacions per atendre uns cucuts perquè no ho fan les administracions, o no ho fan prou, vaja. I per tant, cal que de forma absolutament decidida l’administració reordeni la seva escala de valors quan es tracta d’invertir els recursos públics, els recursos de tots, i ho faci en els temes prioritaris, que són els de vetllar per un major benestar dels malalts i dels discapacitats abans, per exemple, que per la construcció de segons quines infraestructures, més o menys faraòniques, la necessitat i la urgència de les quals és més que relativa.
I sobretot, avui que és el Dia Mundial dels Cucuts, vull agrair i deixar pública i diàfana constància del treball impagable que fan l’Àngels Cererols, la Pilar Sabaté, la Joana Carbó i la Pilar Valero al front de Llambrusca, envoltades per tota l’altra gent que els fa costat.
Sou tots convidats a ajudar-les, a ajudar Llambrusca, a ajudar-nos a estimar encara més els nostres cucuts, com ens van ensenyar la Queta i el Teo quan els nostres estimats cucuts tocaven tots els quarts i totes les hores.
Disculpeu per l’estona que us he pres i moltes gràcies.
|
