Bona tarda a tothom
Diana Friel diu en el seu llibre “Vivir en el laberinto”:
El malalt d’Alzheimer no demana res més que una mà que li estrenyi la seva. Un cor que el cuidi i una ment que pensi per ell quan ja no ho pugui fer; algú que el protegeixi en el seu viatge a través dels perillosos racons i corbes del laberint!
En primer lloc m’agradaria agrair a l’entitat Llambrusca que hagi tingut la iniciativa d’organitzar a Vilafranca la celebració del Dia Mundial de l’Alzheimer.
Aquesta celebració ens permet als ciutadans acostar-nos i fer-nos més sensibles a la problemàtica que viuen els malalts i els seus familiars. Llambrusca és una associació que treballa sense defallir i amb molta força perquè els afectats puguin tenir una vida activa i independent al màxim de temps possible, fent-los tallers i teràpies per estimular totes aquelles habilitats i parts de la memòria que encara no s’han vist afectades. Llambrusca “protegeix els malalts dels racons i de les corbes del laberint que suposa aquesta greu afectació” encarant-se a la malaltia amb valentia i coratge, aquesta és la seva actitud vital.
També treballen per donar un suport als familiars que tenen l’enorme responsabilitat de fer-se càrrec de les persones afectades. A molts dels que som aquí ens poden ser molt properes les situacions de convivència amb aquesta malaltia, i compartim sensacions, sentiments, emocions pròpies de l’entorn de l’Alzheimer. Per això és important avui ser al carrer i fer-les saber a tothom, compartir-les amb la resta de la ciutadania. Avui, tots hem de ser la mà, el cor i la ment dels que ja no la poden gaudir.
En aquest sentit, m’agradaria llegir un fragment d’un escrit de la Laia Sueiro, que té 8 anys, i que dedica a la seva àvia -va sortir publicat a la revista de l’associació Llambrusca el mes de juny passat:
“Jo ara fa vuit anys que estic al seu costat; la vaig conèixer quan estava molt bé, les mones eren més divertides, els Nadals també... Cada any, a la meva padrina la malaltia li ha anat fent més mal. Cada cop està més dèbil. Ara ja no ens entén, ni menja sola, ni escriu... En fi, que l’hem d’ajudar per a tot. No és cap bona notícia, sinó una mala notícia per a la família i per als amics. Enyoro molt quan anàvem a buscar bolets, quan anàvem a passejar a l’hort o a la muntanya, quan em cantava cançons, com El Virolai, que va ser l’última que va oblidar.
Els meus pares m’han explicat que, quan jo era a punt de néixer, encara que ja començava a perdre una mica la memòria, em va voler fer un jersei, i ho va aconseguir, ja que li feia moltíssima il·lusió. També m’han contat que la meva padrina sempre els deia: - “Què espereu a tenir canalla?”, ja que ella no havia sigut àvia, i encara actualment sóc la seva única néta”.
Ànims a tothom, ànims a Llambrusca i permeteu-me un últim desig: que la propera vegada que ens trobem per a aquesta celebració puguem celebrar algun avenç important en la curació de la malaltia! |
