Acabo de menjar
i surto al meu jardí.
Em vénen ganes
de posar-me sota
la palmera a l’ombra.
Quin airet, quina frescor!
Dormo i dormo,
em passa el temps.
Em desperto 1.000
anys abans.
Tot són romans.
Veig com casa meva
es converteix en pedra.
Camino i arribo a
una casa gran.
Aquesta té els controls
de tota la ciutat.
Pregunto per la
meva identitat.
No en saben res. A un
senyor que passa li
demano que m’espessigui.
Ai!!! Tot desapareix. Ara només
veig ratlles de colors clars.
Sento unes veus que diuen:
- “Li hem diagnosticat el problema”.
Veig unes ratlles de fum
que amb lletres grans escriuen:
HAS PUJAT A L’AVIÓ
I TE’N VAS A LA CIUTAT “OBLIT”.
No ho comprenc.
Passen molts anys.
No sé què passa, qui sóc,
on sóc… L’única cosa
que sé és on acabaré:
a la caixa sota el nesprer.
