|
PRIMER.
Vaig llegir un article de la barcelonina Roser Bofill en què les mans hi tenen molta expressió i us el presento:
DONAR LA MA, de Roser Bofill
Quan a mi m’havien d’operar sempre li deia a en Llorenç: “Quan estiguis al meu costat no et quedis mirant. Dóna’m la mà” i es passava hores donant-me la mà. Per la mà es comuniquen tots els sentiments, es passa la força d’un a l’altre, és com una corrent que comunica el nostre afecte, la nostra estimació.
Sempre recordaré el primer cop que, fa ja uns vint anys, vaig sortir amb el meu nét gran, que aleshores devia tenir tres anys. Anàvem a veure el pessebre de la plaça Sant Jaume. La seva mà petita i calenta, semblava dins la meva mà com un ocell sortit del niu. Sempre que agafo de la mà a un petit, em produeix el mateix efecte. Dóna tota la tendresa, la indefensió i per part meva, o nostra, la protecció que amb la nostra mà de persona gran volem donar al nen. És una de les coses que m’emocionen.
Donar la mà simbolitza tantes coses! L’amistat, la pau, la confiança. Les mans sobre el cap, era i és una benedicció.
Té tanta importància estrènyer la mà que els polítics, quan es visiten, es fotografien donant-se la mà perquè vegem, amb aquest gest, que l’entrevista ha anat bé, o s’ha aconseguit l’acord. Si no es fan la fotografia donant-se la mà, els fotògrafs els demanen que repeteixin l’escena, perquè no sembla que l’entrevista ha estat un fracàs. Son gestos, però fets amb veritat o per cortesia, tenen la seva importància. Fins i tot moltes vegades coneixem el caràcter de la persona per la manera de donar-nos la mà.
També cal que, en la vida quotidiana, uns i altres ens donem la mà, no només com a símbol, sinó amb la càrrega afectiva que això comporta.
SEGON.
En Raimon sempre ha tingut ressò en la manera personal d’expressar-se i també hi figura, per descomptat!, la seva visió particular sobre les mans.
CANÇÓ DE LES MANS, d’en Raimon:
De l’home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes,
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l’home mire
sempre les mans.
TERCER.
Un punt poètic de la tarragonina Montserrat Abelló, del seu poema:
FOC A LES MANS.
“Envejo els ocells
perquè tenen ales,
però no tenen mans.
Envejo els arbres
perquè tenen branques,
però no tenen mans, ni ungles...”
“He envejat els ocells,
però les mans
son fortes,
estimen,
donen i accepten,”
“Vull mans
i no vull ales!”
Aquesta simbologia que us he presentat del que representen les mans, ho veig reflectit en aquesta obra que porteu entre mans.
Si creiem que el més important és la persona, donar la mà quan aquesta necessita d’una mà amiga per desenvolupar-se i conviure i comunicar-se, és per encoratjar i fer conèixer els treballs i les accions que d’una manera senzilla, organitzada, humana i constant, porteu a bon fi, perquè les persones que necessiten ajuda troben qui allarga les mans per acompanyar i ajudar a comunicar-se.
Que les nostres mans sempre estiguin disposades per que el qui necessiti una mà amiga trobi les nostres ben obertes.
Vilafranca 21 de setembre de 2009. |
